17 de setembre 2013

IBIECA 2013: NÚPCIES DE ATHO DE FOCES

- 30, 31 D'AGOST I 1 DE SETEMBRE DE 2013 -

Parlar de Ibieca y de la antiga família dels Foces es remuntar-se a una entrada anterior d'aquest bloc on es menciona els detalls de la població i l'historia de la família.

L'any passat assistirem a les exèquies fúnebres de Eximen de Foces on vam recrear els últims moments de vida i posterior enterrament d'aquest gran noble cavaller aragonès. En aquest any em estat convidats a gaudir de les núpcies del seu fill Atho de Foces.

Aquest tipus de recreació requereix de molt de material que s'ha de carregar al nostre vehicle. Així en la tarda del divendres una vegada tot estigué llest i col·locat, res ens impedia ja de fer el viatge cap a Ibieca. Prop de dues hores després vam arribar a l'entrada de la població on els companys del grup de recreació A.C.H.A. ens esperaven per anar plegats a l'indret on s'havia de muntar el campament medieval.

El campament medieval estava situat a l'igual que l'any passat en un camp de sembrat a uns dos-cents metres de l'església de Sant Miquel de Foces, una autentica joia del període de transició del romànic al gòtic i de la que ja en parlàrem amb anterioritat en una altra entrada, i a dos kilòmetres sis-cents metres de camí de terra fins al poble de Ibieca.


Només baixar dels cotxes vam saludar a tots els companys que estaven al campament que ja havien arribat un dia abans i que per tant ja o tenien tot muntat i amb d'altres que com nosaltres tot just arribaven. Desprès de les efusives salutacions i per a no perdre la llum del sol, doncs la tarda ja estava prou avançada, començarem a muntar la nostra part del campament i el nostre pavelló on dormim i que per uns dies es converteix en la nostra casa.

L'hora se sopar coincidí plenament amb la finalització del muntatge i ens dona un
bon respir i un bon motiu per a descansar. Menjarem tots plegats sota els tendals del campament i sota un cel clar i estrellat per quedar-se embadalit contemplant els astres.

Tot seguit es senti rumors i un servent que corrent anava anunciant quelcom que no s'entenia degut a la distancia. Quan s'apropava vam poder sentir correctament que s'apropava sa majestat el rei i el seu seguici, convidat d'honor de les núpcies, cosa que provoca gran moviment en el campament.

Començava aquesta nit el primer dels actes, la rebuda del rei. En qüestió de minuts tot estava ja preparat, una guarda armada i gent amb fanals esperaven a les portes del campament juntament amb els nobles convidats i els membres de la casa de Foces que amb qualitat d'amfitrions es disposaren a rebre a sa altesa reial amb tots els honors, pompa i protocol habitual.

El rei arriba, se'l ompli d'honors i breus discursos i se li oferí un pavelló gran molt ben guarnit, amb totes les comoditats, per a poder estar el temps de durada de les núpcies. Molts habitants d'Ibieca s'aplegaren al campament per a veure de primera mà aquest acte que obria les núpcies del noble Atho de Foces i Sancha Vallés de la també noble casa de Antillón.

Descansant ja el rei, també ens disposàvem a fer-ho nosaltres, després de gaudir durant unes hores de germanor sota l'esplèndida nit que feia.

Les primeres hores del dissabte després de llevar-nos foren per contemplar com els nostres companys de Casus Bellic estaven força enfeinats en la construcció d'una casa i en la fabricació de maons per a fer-la. Feina que per fer-la requeria de gran esforç doncs havien d'anar a buscar els materials prou lluny del campament, tant així com l'aigua i altres, activitat que alguns de ells feien fins i tot descalços.

I mentre això succeïa i la construcció anava avançant de valent la resta del campament anava esverada, corredisses amunt i avall tot fent els preparatius per a la boda que es feia aquell mateix matí. Tothom es vestia per a la ocasió, les classes humils i servents, la petita i alta noblesa, la representació eclesiàstica, els familiars dels nuvis i, com no, els propis nuvis protagonistes de l'esdeveniment.

Com que la boda s'havia de celebrar primer per lo civil, dins al poble d'Ibieca, ens concentrarem en el pavelló poliesportiu de la població a fi de ultimar els últims detalls i acabar amb tots els preparatius. Nosaltres teniem el paper dels pares de la núvia, Sancha Vallés d'Antillón, i per tant ens havíem de convertir en Sancho d'Antillón i Onneca d'Antillón les figures paternes.

Quan tot estigué a punt comença l'acte. Des d'una casa cedida per un veí que representava la casa pairal sortí la núvia, els seus pares, dames d'honor i tota la comitiva nupcial de la mateixa, acompanyada per musics, cap a la plaça del poble on a peus d'una tarima esperava el nuvi, Atho de Foces, junt als seus pares, Eximen de Foces i Teresa de Foces.

Una vegada saludades les families i a sa altesa reial, convidat als esposoris, es disposaren a pujar a l'entarimat on esperava el senyor lletrat per oficiar el contracte matrimonial. La família de Foces es va situar l'esquerra del lletrat i fent lo propi, a la dreta, la família d'Antillón. A la plaça del poble es va congregar gran quantitat de gent que seguien amb atenció tot el que hi anava succeint

Llavors el lletrat va procedir a donar fe del contracte de matrimoni començant per llegir la dot atorgada per la casa d'Antillón a Foces, molt generosa, i que aquests acceptaren de molt bon grat. Seguidament va parlar Sancho d'Antillón donant consentiment a la boda de la seva filla. Finalment els contraents es declararen públicament com a esposos que rubricaren en un petó unint així les dues cases nobles tal i com va quedar representat a posterior en un escut d'armes.

Acabada aquesta cerimònia civil de la boda tocava dirigir-se cap a l'església de Sant Miquel de Foces per a celebrar la cerimònia religiosa. Llavors la comitiva nupcial va començar a recórrer els dos mil sis-cents metres de camí que separaven l'església del poble sota el sol i la calor propis d'un migdia d'un agost molt calorós. El nuvi i els seus es desferen de la comitiva doncs havien d'estar a l'església esperant a la núvia.

Aquesta i dues dames d'honor anaven a cavall al capdavant de la comitiva darrera dels estendards. La seguien a peu, el rei, que com aquest dia decidí caminar, tots el seguirem en exemple, junt als pares de la núvia seguits per una petita guarda i al seu darrere completaven el seguici dames de companyia, servents i camperols. Una mica més enrere els habitants d'Ibieca en gran majoria també ens seguien a peu encara que alguns ho feren en els seus vehicles.

Després de caminar una bona estona sota el sol i la pols del camí arribarem a l'església. Quan tot estigué preparat en el seu interior vam fer la nostra entrada. La núvia avançava del braç del seu pare pel passadís central de l'església fins a dirigir-se al altar on el nuvi esperava ansiós la seva arribada amb la companyia del seus pares situats unes passes més enrere.

Quan estigueren a l'alçada del altar les dues families es saludaren de nou i el nuvi s'avança per a rebre de mans del senyor d'Antillón a la seva filla. Atho prengué la mà de Sancha i avançaren plegats fins l'altar per a començar la cerimònia. En la mateixa el capellà va oficiar el casament just després de tornar a atorgar el consentiment de la boda per part del pare de la núvia sota l'atenta mirada d'Atho, la seva família i assistents.

Mentre la boda s'anava oficiant un frare entonava cants al darrere del
altar. fins que va arribar el moment més esperat de la mateixa com es la declaració final de espòs i esposa. Els dos joves que seguien agafats de la mà es miraren i segellaren aquesta declaració amb un petó mentre rebien les felicitacions i aplaudiments de tots els assistents.



Poc a poc tothom va anar sortint de l'església per esperar als recent casats que sortissin per la porta del temple. Els nuvis sortiren els últims i foren felicitats de nou pels pares d'ambdós que restaven a costat i costat de la porta. Les dames de companyia anaven llençant pètals de rosa a la feliç parella que entre petó i petó anaven saludant a tothom.



Nota ARCOFLIS: La recreació té aquestes coses, val a dir que tant el nuvi, Atho, com la núvia Sancha, i en la vida real, Carlos i Rocio, son parella de fa ja molt temps i fins i tot ja fa quatre anys que es van casar oficialment a Calatayud. Nosaltres estem orgullosos de haver-los pogut acompanyar al Carlos i Rocio tant en la boda real com amb la dels seus personatges en la recreació, Atho de Foces i Sancha Vallés d'Antillón, a qui desitgem tota la felicitat i tot el millor.

Després de l'emotiva cerimònia ens vam dirigir de nou al campament per a tot seguit dinar de nou tots junts i preparar les activitats de la tarda. A l'igual que l'any passat el poble d'Ibieca es volcà de nou amb la recreació i per a fer-nos les coses més agradables va posar de nou a la nostra disposició la piscina del poble per a refrescar-nos i descansar una estona després de dinar.


Una vegada descansats i ja de tarda començava un altre dels actes com son els jocs en honor a la parella on es feien diferents competicions dins del campament, entre elles, la de tirar amb ascona, petita llança de git, emprada en la cacera i en la guerra, estirament de corda, torneig d'equilibri sobre uns troncs mentre es lluita amb uns pals encoixinats, escacs, etc.

Nosaltres en aquest cas ens vam dedicar al tir amb arc. Vam reunir un bon nombre
d'arquers i vam fer demostracions de tir. Una de les primeres demostracions va ser el tir al cèrcol consistent el tirar un cèrcol de poc mes d'un pam a l'aire a veure qui o quins dels arquers feien passar una fletxa per el seu interior. La prova fou prou divertida i entretinguda.

Seguidament seguirem fent tirades sobre dianes d'animals, situades en un parapet de palla, simulant una situació de cacera per a finalitzar amb tirades sobre una diana per a comprovar la precisió dels arquers. Val a dir que el públic que s'acostà s'ho va passar dallò més bé i ens va felicitar per la bona punteria que en general vam exhibir.



Quan caigué la nit vam sopar de nou al campament. Presidien el sopar la parella de nuvis i durant el mateix es succeïen les bromes i els detalls cap a la parella. Se'ls va dedicar una dansa molt ben ballada per una companya i la gresca i la disbauxa fou la nota principal de la vetllada.

Posteriorment es va acompanyar als nuvis al seu pavelló com era costum per un altre acte, de caire més privat, com es la consumació. Això feu que tots estiguessin expectants davant la tenda fent broma i acudits referents a la parella. Fins i tot un poema se'ls va dedicar que porta per nom "A veinte leguas de Huesca" i que diu el següent:

A veinte leguas de Huesca
que andando son un buen trecho
se han casado Atho y Sancha
en nupcias de buen provecho;
y habiendo Antillón y Foces
sellado tan dulce fecho
venimos a acompañallos
hasta la alcoba y el lecho,
pues que debe agora la novia
tumbarse mirando al techo.

Para bien del matrimonio
pide el Señor descendencia,
pero es menester que antes
y ante aquesta concurrencia,
separados por las telas
que oculten las indecencias,
Afrodita y su lujuria
hagan acto de presencia
para que entre Atho en Sancha
con arrojo y a conciencia.

Deberá encontrar camino
la serpiente en la guarida,
pues si quieren tener hijos
tendrán que hacer “guarreridas”,
y aunque la entrada es estrecha
y está bastante escondida
es menester que la sierpe
no se le quede dormida
al novio con el trajín
de tanta entrada y salida.

Imperdonable sería
también para la señora
que todo se terminase
en menos de un cuarto de hora...
¡Un cuarto de hora, don Atho,
explórate que te explora!
que entre tan bello paisaje
podríais gozar una hora
y doña Sancha estaría
no ya en el Cielo... ¡en la Gloria!

Mas, compañeros, amigos,
curas, nobles o peones
guardemos silencio agora
que a punto están los señores
de comenzar sin tardanza
sus trabajos y rubores
que están concentrados ambos
dentro de sus camisones:
si cantamos esta chanza
no toquemos los... bemoles.

A veinte leguas de Huesca
que andando son un buen trecho
se han casado Atho y Sancha
en nupcias de buen provecho;
nosotros, que a ellas vinimos,
guardémosles en el lecho
y recémosle al Señor
para que en margen estrecho
de meses podamos ver
a un Foces tomar el pecho...

Deixarem a la feliç parella per fi en la tranquil·litat donant per acabada la jornada medieval.
Però en aquell noment fou quan uns estranys éssers es passejaven per el campament. Diem estranys doncs la primera impressió, en la foscor de la nit, era que eren de color verd i caminaven d'una manera rara. Un d'ells anava amb un petit fanal que poc iluminaba.

La primera reacció de tothom era preguntar-se que passava i els van començar a perseguir. Pocs metres després van esclatar les rialles doncs els éssers estranys eren dos companys del grup Calatravos de Alcañiz que s'havien posat una disfressa d'alienígenes d'un llampant color verd que va provocar multitud de rialles entre tots els companys.
Seguidament amb la companyia dels "visitants" anàrem al poble a seguir la gresca abans d'anar a dormir.

El diumenge al matí tot era activitat doncs es va decidir fer el desmuntatge del campament de bon matí per evitar la calor de la tarda i ajudar així als companys que tenien més kilòmetres fins a casa seva de que poguessin arribar a una bona hora. Així que poc a poc vam anar desmuntant els nostres pavellons deixant únicament la roba i estris que necessitaríem per a fer l'últim acte de les núpcies que eren les justes entre cavallers.

En un petit espai que hi ha davant de l'església i sota un sol de justícia diferents guerres estaven convocats a un torneig de lluita d'espasa per a saber qui d'ells era el millor. Presidia el torneig sa altesa reial, el senyor Atho de Foces i una representació de l'església que una vegada digueren unes paraules prengueren possessió dels seus seients per a gaudir de la competició.

I just quan aquesta estava a punt de començar aparegueren uns sarraïns armats que duien presa una donzella i que pretenien aconseguir un substanciós rescat per la mateixa. Els combatents que es disposaven a lluitar en el torneig, ja armats, els rodejaren esperant l'ordre del seu rei per a atacar-los i alliberar a la dona que temia per la seva vida doncs estava a tothora apuntada amb una ballesta.

Llavors fou el rei qui dirigint-se a els sarraïns els recriminà aquella manera de procedir. Ells van demanar un rescat sota l'amenaça de matar a la noia al·legant altres accions del passat en que van perdre diners i possessions. El rei va dialogar amb ells i quan accedí al pagament per la donzella fou interromput pel senyor de Foces qui es va oferir a pagar ell el rescat de la noia doncs no volia que la sang embrutis el dia de les seves núpcies.

El rei va accedir i es feu el pagament abandonant els sarraïns la zona de
lluita a corre cuita amb el botí a les mans. El torneig es reprengué i començaren les lluites entre els cavallers. Cops i més cops d'espasa i cruixir d'escuts per a trobar el millor guerrer. Poc a poc s'anaven eliminant els perdedors i quedaven menys combatents que seguien oferint un gran nivell de lluita i una gran destresa en el maneig de l'espasa i l'escut.

El torneig va continuar fins que fou de nou interromput doncs de lluny una figura humana s'apropava amb una espasa a la mà corrent i cridant. Ja més propera vam veure que es tractava del vell Eximen de Foces, pare de Atho, a qui l'edat ja li començava a trastocar una mica el cap, que cridava com si anés a la guerra.
El fet es que havia sentit que uns sarraïns havien arribat i corregué a buscar la seva espasa oblidant-se quasi de vestir-se doncs anava vestit únicament amb un a túnica i les calces penjant.

Quan arriba a l'alçada del seu fill comença a esgrimir la seva espasa a tort i dret i cridant contra els sarraïns que ja feia una bona estona que havien marxat. Poc a poc intentaren reduir-lo cosa que costa bastant, doncs el vell senyor de cap dèbil encara tenia prou força i coratge per a la lluita. Finalment aconseguiren calmar-lo i se l'endugueren a reposar a les seves estances.

El torneig seguí fins que un dels combatents es va proclamar el campió de les justes.

Llavors Atho de Foces, com a president de Feudorum Domini, grup organitzador de l'esdeveniment, per donar cloenda als actes, es va dirigir a tots els assistents per donar una vegada més les gracies a la població de Ibieca per tot els esforços i el suport rebut agraint-los també la cessió de les seves instal·lacions i la seva assistència. També es dirigí als grups de recreació vinguts d'arreu d'Espanya i els va donar les gracies per tot el que havien fet en aquestes jornades.

I la última part es la de sempre coneguda, dinarem plegats al pavelló poliesportiu del municipi i després dels acomiadaments dels companys tornàrem a casa nostra contents i satisfets per l'experiència viscuda.




Més fotos de l'esdeveniment a:




01 d’agost 2013

MONTANYANA 2013

- 28, 29 I 30 DE JUNY 2013 - 

Seguint de nou el nostre calendari medieval, aquesta vegada el compromís el teniem a Montanyana, població aragonesa de la província de Osca, desconeguda per a nosaltres doncs mai ens hi havíem desplaçat

Pera conèixer una mica més la població us deixem aquest article de premsa:

La vila de Montanyana
Article extret de:'' Periodico Alt Aragó'' Fco Castillón Cortada, 31 Gen 1999

Montanyana, de topònim romà, vila Montaniana, igual que ho són els pobles de Alcanadre: Omtiniana (Ontinyena), Sexenia (Sijena), Sénia (Seine), Sariniana (Sarinyena) ... és una població situada a 616 metres d'altitud , actualment deshabitada. A mà dreta de la Noguera Ribagorçana, i envoltada per la serra de Llera (1.037 metres), Pallaroa de Giró (887 metres), Almunia (1.020 metres), Treserra i Giribeta.

El seu casc urbà, travessat pels barrancs de Sant Joan i Sant Miquel, formen el torrent de Montanyana i Vallfora. El mas, amb els seus edificis voltats i carrers tenentes, resulta un paradigmàtic poble medieval. Aquest conjunt urbà està declarat Monument Historicoartístic pels seus tres esglésies romàniques, dos castells, pont romà, una quarta església destruïda, els capitells poden contemplar en el que fos Ajuntament. El poble emmurallat conserva un porta amb arc de mig punt i dues torrasses al peu del castell de la Mora.El municipi va tenir nuclis urbans en Colls, Coll de Clúa, Pobleta de Montanyana, el mes de Coscolla, Espluga de Colls, la Mora, Torrebaró i el Pont de Montanyana, que a 528 metres d'altitud, nascut al costat d'un pont medieval, va venir a ser la capital del municipi de l'any 1950. L'any 1575 el lloc de Montanyana i el Pont de Montanyana, dels quals té un consell i termes, estan situats amb els seus termes dins del Comtat de Ribagorça, confrenta amb Viacamp i Llitera, amb Giró i Claravalls i Puyfell. La torre i castell de Montanyana està situada dins del Comtat, confrenta amb església parroquial.

EL CASTELL DE MONTANYANA

Va formar part de la línia fronterera del Comtat de Ribagorça, juntament amb la fortalesa de Portaspana (port d'Espanya), Laguarres, Lascuarre, Castigaleu, Monesma. La primera cita documental relacionada amb el castell de Montanyana arrenca del 916. El Cartulari d'Alaó esmenta durant el mes de novembre de 987 que Viatero i la seva dona Manes donaven al cenobi una terra al castell de Montanyana, el mes de gener de 988 el prevere Baró lliurava Atón l'alou que posseïa a Montanyana; l'any 1006 la vila de Montanyana va ser motiu de devastació, sent alliberada pel comte Ramon IV de Pallars Jussà (975-1047). L'any 1007 va arribar per terres ribagorçanes Ad del Melik sembrant la desolació. L'any 1018 Sanç III el Major (1004-1035), per assegurar la defensa de Ribagorça, conqueria el castell de Montanyana entre els mesos de desembre-gener, establint una xarxa de fortaleses com a frontera cristiana. L'any 1021 el bisbe de Roda, Borrell (1017-1019), consagrava l'església de Sant Martí de Montañana (Cartulari d'Alaó), de la qual parlaré en pròxima col · laboració. Amb motiu del matrimoni d'Arnau Mir de Tost i Arsenda de Fluvià lliurar aquest castell al seu fill. L'any 1053, Ramon V de Pallars Jussà (1047-1098) pactava amb Arnau Mir de Tost rebent la fortalesa, a més de les de Mur i Llimiana, a canvi d'una forta quantitat d'or.

L'any 1053 el fort va passar a poder del llinatge d'Arnau Mir de Tost i el seu nét Ramon de Pallars-Jussà. L'any 1077 Suñer Ramon lliurar els castells de Montanyana i Castisent al seu germà Ramon V i la seva cunyada València de Tost. Una altra família que va tenir en feu el castell va ser les dels Montanyana, que s'inicia amb Bertran Atón (1055). L'any 1098 el comte Pere Ramon I de Pallars-Jussà (1058-1112) i Sicarda, la seva esposa, i fill, Roger, rebien el castell per a la seva repoblació. Pere, senyor de Laguarres i fill de Bertran Atón de Montanyana, va tenir el castell en feu estès per Monesma, Cstigaleu, Claravalls, Roda, Lascuarre, Montsó, Almenar, Suchs i Raimat. L'any 1171 va ser lliurat pel Comte Arnau Mir de Tost (1113-1174) a la Comtessa Ermengarda, a més d'Areny, Castigaleu i Castisent. I el mateix Comte donava com a dot a la seva esposa Oria d'Entença (1145-1178) el castell de Montanyana. El Rei Alfons II d'Aragó (1162-1196) s'annexionava la vila de Montanyana a la Corona (any 1190).

Jaume I d'Aragó (1213-1276) concedia el privilegi d'exempció de tot tribut o impost, llevat host i cavalcada. El dia 6 març 1299, Acardo de Mur prestava homenatge pel feu de Montanyana. Finalment, l'any 1322, el Comtat de Montanyana va passar a dependre del Comtat de Ribagorça quan la restauració efectuada per Jaume II d'Aragó (1291 -! 326) a favor del seu fillastre Pere).

L'històric castell de Montanyana es troba ubicat a la part alta del poble, a la vora del precipici, i consisteix actualment en una torre cilíndrica gairebé derruïda. Es tracta d'un impressionant exemplar de planta circular amb quatre pisos i sageteres, amb un diàmetre de nou metres; seus murs un gruix de 92, i una alçada de dotze metres. És una obra del segle XI. La seva missió, a part de ser centre del Senyoriu de Montanyana, vigilar els camins del Ribagorça.

PRIVILEGIS REIALS DE MONTANYANA

1. - Tenir notari real.

El dia 19 de febrer de 1247 el rei Jaume I d'Aragó expedia el següent document, que tradueixo i resumeixo: Sigui de tots conegut que Ens, Jaume, per la gràcia de Déu, Rei d'Aragó (...) concedemeos a Bernardo de Montrebei de casa règia, com a notari de la nostra Vila de Montanyana, concedim als homes de la mateixa Vila que l'esmentat notari de la mateixa (...). Ens va ser exposat pels seus homes la concessió que el notari rep els juraments per exercir el bé.

2. - Ratificació del notari.

Jaume II d'Aragó ratificava aquest privilegi (...) concedim a la nostra Vila de Montanyana pugui tenir notari real, que rebi els juraments i no s'hi oposi molèstia, injúria o càrrega (...) enviem als procuradors, bailíos, vicaris i oficials, presents i futurs, que no impedeixen el poder instal · lar notari, segons antiga tradició de la Vila (...). Donat a Osca, VII idus iunii.

3. - Els veïns de Montanyana, francs, lliures i immunes.

El dia 27 de desembre del 1277, Pere III d'Aragó, per la gràcia de Déu, vist el privilegi concedit per Jaume I als homes de Montanyana de franquícia i immunitat i que deia: Ens Jaime (...) a tendint que els nostres fidels homes de Montanyana estan gravats amb moltes càrregues, volem suavitzar de tota pacería, peita, servei, demanda i dret (...) Us fem francs, lliures i immunes per sempre, de manera que no tingueu de respondre a qualsevol que no sigui Ens, en host i cavalcada, però heu lliurar dos-cents sous jaqueses de cens per mitjà del nostre batlle per Sant Miquel de setembre (...). Donat a Tarragona, nonis madii anno MCC tricessimo desè. La ratificació de Pere II va ser donada a València, VI kalendas ianuraii.

4. - Deure d'atendre a l'exèrcit reial.

El dia 5 de maig de 1286, el rei Pere II d'Aragó declarava (...) Sigui de tots conegut que una part de la vila de Montanyana Ens va ser sol · licitat a Ens (...) la confirmació del privilegi concedit per Pere, Comte de Pallars, a Guillem de Montanyana, batlle del dit lloc (...) donat pel rei Jaume, el nostre pare, sobre l'alimentació dels homes de Montanyana quan els pertanyés acudir a l'exèrcit real (...). Donada a Saragossa, nonis madii.

5. - Ratificació de la immunitat i llibertat.

El dia 9 d'abril de 1302, Jaume II d'Aragó es dirigia (...) als meus estimats col · lectors dels sopars de Ribagorça i Pallars (...) recordant el privilegi del nostre Pare Pere (...) a la vila de Montanyana, que sigui franca, lliure i immune de tota peita, servei, demanda, homenatge. Donat a Lleida.

Feta aquesta breu presentació de la localitat i seguint la crònica de l'esdeveniment dir que arribàrem a Montanyana el divendres per la tarda amb la novetat que aquesta vegada feia sol i calor del que en vam gaudir tots els dies lluny del vent i de les interminables pluges d'esdeveniments anteriors. Sol, calor i nits clares, ideal.

Els nostres companys, per proximitat al lloc, ja havien arribat i tot just acabaven de descarregar la furgona quan vam arribar. Així ARCOFLIS saludà de nou als amics de A.C.H.A. organitzadors del esdeveniment, als Feudorum Domini i als Calatravos de Alcanyis que completaven la llista de participants.

La primera impressió al veure Montanyana es certament la de tornar enrere en el temps. Els seus carrers empedrats, costeruts i estrets i les seves cases de pedra et traslladen sens dubte a una altra època molt més llunyana en el temps. La segona impressió va ser quan per aquests carrers empedrats i costeruts i amb una calor de justícia vam haver de transportar tot el material que hauríem que fer servir pel fi de setmana.

Una vegada fet i amb un gran esforç muntarem els pavellons i les tendes
normandes quasi ja a les fosques doncs la nit se'ns venia a sobre. Una vegada tot fet i al seu lloc soparem sota el tendal del campament i a l'abric d'un cel estrellat en una nit magnifica que feu que la vetllada s'allargués com sempre es habitual entre xerrades i begudes fredes.

Al dia següent ens llevàrem prou matí primer per gaudir del paisatge a primeres hores del dia i segon per a degustar l'esmorzar que ens havia preparat la senyora Mary, una dona del poble a qui se li encarregà de cuinar-nos i fer-nos tots els àpats. De la senyora Mary destacar que es una gran cuinera, molt treballadora i valenta doncs fins i tot, a la seva edat, s'atrevia a pujar-nos el menjar al campament malgrat l'enorme calor i aquells empinats i pedregosos carrers. Dir també que ens va tractar de meravella i ens va fer uns plats boníssims.

Desprès d'esmorzar pujàrem al campament per a preparar l'exposició d'armament i muntar la capella dins d'un pavelló que vam situar en un dels revolts del camí que anava des del poble fins a l'església parroquial de Santa Maria de Baldós, aixecada entre finals del segle XII i principis del XIII, situada al punt més alt de la població quedant el campament a mig camí entre l'església i el poble.

Durant el matí va anant passant públic a veure'ns i interessar-se pel que estaven veient doncs molts del visitants de fora Montanyana mai haguessin pensat que en la seva visita es trobarien amb un campament medieval amb una exposició d'armament on poder tocar el material militar amb explicació inclosa de que era i per què es feia servir cada cosa o poder veure com els companys anaven poc a poc fent un pendó de roba amb els colors i la heràldica d'un noble, com cosien les dones fent-se cinturons o un tocat nou per a lluir segurament en un proper esdeveniment.

Ja a l'hora de dinar la senyora Mary ja o tenia tot preparat. Puja el menjar al campament i ràpidament o disposà tot per a fer un àpat excel·lent. Desprès de dinar, amb la intensa calor que feia, mentre uns feien una petita dormideta a l'ombra, d'altres van aprofitar per a baixar al riu a prendre un bany i refrescar-se abans de continuar amb les activitats previstes a la tarda.

A la tarda seguirem amb les mateixes activitats del matí que completàrem amb un "vestir al cavaller", mot
que ja hem explicat moltes vegades en anteriors entrades, i que consisteix en vestir una persona des de res fins arribar a vestir-lo de cavaller medieval a punt d'entrar en batalla explicant cada peça de roba que es posa, el seu funcionament i finalitat així com de totes les armes que podia dur a la batalla.

També férem demostracions de lluita medieval on es podien veure les aplicacions pràctiques de tot el que s'explicava de armament i vestuari i en aquests moments vam entrar a participar els arquers que juntament amb uns quants cavallers vam simular una batalla recreant el moment en que els arquers llencen les seves fletxes sobre l'enemic que es protegia, molt junts, darrere els seus escuts intentant que cap fletxa els toques cosa que mai aconsegueixen doncs la perícia i punteria dels arquers o fan sempre impossible.

El públic assistent va poder veure com recreàrem la batalla i els moviments que en ella es desenvolupen com per exemple els precisos moviments que feien en el bàndol dels arquers on els soldats que protegien els arquers a una ordre rebuda baixaven els seus escuts per al seu darrere aixecar-se els arquers que deixaven anar una o dues fletxes i s'acotaven de nou per a tornar a ser protegits per els escuts dels seus companys soldats. Tot plegat una bona coreografia de batalla per protegir als arquers dels llançaments de llances i fletxes dels enemics.

Vam sopar de nou sota una nit estrellada sense cap núvol admirant la claredat del cel i cansats de la intensa jornada ens anàrem a dormir per aixecar-nos de nou al dia següent per esmorzar de nou a casa de la senyora Mary que, més matinera que tots nosaltres, ja o tenia tot preparat.

Una vegada llest el campament i en funcionament reprenguérem les activitats habituals durant tot el matí fins que va arribar l'hora de fer una excursió guiada per el poble i els seus monuments començant per l'església de Santa Maria de Baldós on al seu interior vam poder admirar els seus frescos i per el assistents que es va concentrar dintre vam fer un altre "vestir al cavaller" en un marc tant incomparable com era sota l'absis de l'església.

L'església parroquial de Santa Maria de Baldós se situa en el punt més alt de la població, component originalment amb el seu castell un binomi a l'estil dels primitius conjunts religiosos-militars que es reparteixen la geografia alt aragonesa, com els de Samitier, Mur de Roda , Fantova, El Món de Perarrúa, etcètera).

Els orígens de l'actual construcció caldria remuntar a una primitiva església sota l'advocació de Sant Martí i Sant Ponç la consagració està documentada l'any 1026. Sobre ella, i sense que res quedi de l'anterior, va ser aixecada ja entre finals del segle XII i principis del XIII l'edifici que en l'actualitat podem admirar.

Concebuda com un temple de nau única coberta amb volta de canó apuntada i rematada pel seu corresponent absis semicircular, en una segona fase li serien afegides les dues capelles laterals que, en l'actualitat, la confereixen el seu present aparença de creu llatina.

Precisament sobre la capella lateral sud s'alça la seva monumental torre campanar, el cos baix sembla contemporani a la resta de la fàbrica però que, ja en els segles del gòtic, li serien afegits els tres cossos superiors marcats per línies d'imposta a força d'arquets trilobulats entre els quals, s'obren buits de campana ogivals.

Sense cap dubte, la peça més rellevant del temple és la seva portada principal, orientada al sud sota una cornisa d'arquets cecs d'inspiració llombarda interrompuda bruscament per una fornícula o finestral cec afegit posteriorment. Protegida per un guardapols animat per puntes de diamant, desplega el portal 5 arquivoltes de mig punt de doble esqueixada que descansen en columnes acodilladas de prominent basa i capitells historiats.

Presideix el conjunt un magnífic timpà llaurat en què dos àngels, amb les seves ales desplegades adaptant-se al marc, sostenen una enviar amb la figura de Crist en Majestat beneint amb la mà dreta i portant el Llibre de la Vida a l'esquerra.

El programa iconogràfic dels capitells sembla pretendre confrontar la idea de Pecat i la de Redempció. D'esquerra a dreta, comença la "narratio" amb un mascaró trifacial que al · ludiria a la Trinitat. Després d'ell, se succeeix en diversos capitells el cicle del Pecat Original i l'Expulsió del Paradís d'Adam i Eva.

A continuació es reconeixen diverses al · legories dels pecats capitals, entre ells, l'avarícia personificada per un avar aguaitat per quatre dimonis de naturalesa zoomorfa i, ja en la queixal oposada, dues feres devorant a una dona en clara al · lusió al pecat de la luxúria.

En confrontació al Pecat, la idea de Redempció queda presentada en els capitells del costat dret de la
portada mitjançant els episodis del Sacrifici d'Isaac, l'Anunciació a la Mare de Déu per part de l'Arcàngel Sant Gabriel i, finalment, el "Noli em Tangere ".

En els voltants de l'església, gairebé actuant com una avantsala de la
mateixa, es conserven les restes de la coneguda com "Abadia", un enigmàtic edifici de finals del segle XV i principis del XVI dotat d'arcs de mig punt, blasons i estades voltades la finalitat no ha pogut definir de manera categòrica.

Una vegada fora de la mateixa i sota la batuta de Javi, el guia de Montanyana, vam anant fent una petita ruta per el poble que ens duria a admirar de nou el paisatge, els carrers i cases de pedra, passant per el fantàstic i meravellós pont medieval a sobre la llera del barranc de Sant Joan, afluent del Noguera Ribagorçana, fins arribar a l'església de Sant Joan.

De l'església de Sant Joan destacarem la presència d'ordres militars, concretament, amb el domini que van exercir sobre el lloc els cavallers Hospitalaris de Sant Joan a la fi del segle XII, dates en què podria datar la construcció del temple. Consta d'una única nau coberta amb volta de canó rematada en un absis semicircular solucionat mitjançant un tancament en quart d'esfera. És la façana dels peus la que concentra el major interès del conjunt, presentant una interessant portada principal sota un noble finestral espitllerat de doble esqueixada i una altiva espadanya de triple buit de campanes rematada en pinyó triangular. Al costat sud, s'obre una segona portada romànica de gran senzillesa.

Centrant-nos en la portada occidental, consta de quatre arquivoltes que descansen sobre una imposta correguda decorada amb motius vegetals sota els quals, les columnes acodillades rematen en interessants capitells figurats. Molt cridaners resulten també els ingenus motius decoratius tallats en les arestes de les pilastres de la portada, reconeixent caparrons humans i senzilles fórmules vegetals.

Els capitells, tots ells historiats, representen, al costat esquerre segons l'espectador, una cerimònia en la qual un oficiant apareix flanquejat per dos acòlits portant respectivament un ciri i un encenser. Al seu costat, una escena de difícil interpretació i, finalment, a la queixal, un lleó andrófag germà bessó de l'existent a l'església de Nostra Senyora de Valdós. que fou també els seus frescos.

Al costat oposat, comença la narració en la queixal amb l'episodi del Baptisme de Crist per Sant Joan Baptista (titular del temple) en aigües del riu Jordà. A continuació, una nova representació de caràcter cerimonial en què un oficiant abillat amb vestidures litúrgics alça els braços al cel en posició orant i, per fi, en el darrer capitell, una escena sobre la qual s'han donat diferents versions, sent la més plausible la que la identifica com la Degollació del Baptista.

Sobre les tres dovelles clau de l'arquivolta interior de la portada es conserva, en color blanc, una representació de la creu de Jerusalem flanquejada per sendes mitges llunes, el que ve a corroborar el patrocini del temple per part de l'orde militar santjoanista. Finalment, convé fer esment també a les restes de pintures murals apareguts a l'interior de l'església en el transcurs del seu recent restauració, podent ser datades, malgrat la seva aparent primitivisme, ja en els anys finals del gòtic.

Després d'aquesta intensa visita guiada vam dinar de nou a casa de la senyora Mary amb la seva família i amics per tot seguit desmuntar el campament, carregar de nou els estris en els vehicles, acomiadar-se efusivament dels nostres companys i retornar a casa amb el bon regust dels dies viscuts a Montanyana.

Des de ARCOFLIS el nostre agraïment a la senyora Mary per tractar-nos tant bé, cuinar i cedir-nos casa seva i als habitants del poble que ens feien sentir com a casa i que ens donaven aigua en el moments de més intens calor. Gracies a tots.


Més fotos de l'esdeveniment a: