26 de juny 2012

LA CUINA MEDIEVAL CATALANA (s. XII - s. XV)

La cuina medieval catalana era rica i refinada, incloïa un repertori sorprenent de salses i era considerada la primera del món cristià per Francesc Eiximenis i per diversos autors italians. En els àpats hi era present la dona, la qual cosa no succeïa en altres cultures.

Hi ha una imatge de la cuina medieval –fruit més aviat de les fantasies de Hollywood i dels àpats i recreacions medievals que es fan arreu– que presenta reis i nobles menjant amb els dits i sense capteniment. Res més lluny de la realitat: pels documents que coneixem –començant pel manual ‘Com usar bé de beure e menjar’, del gran clàssic català Francesc Eiximenis, del segle XIV–, la cuina medieval no només és rica i refinada, sinó que també les maneres de taula hi obtenen un gran predicament. Hi havia gurmets i cuiners famosos i totes les cases principals tenien cuiner.

Naturalment, hi havia altres estils d’alimentació, corresponent als pagesos, a les classes pobres, als religiosos… Les receptes poden ser d’allò més simples (com ara uns espinacs bullits) o d’allò més exquisides (peces farcides).

És una cuina de reis i aristòcrates, però també de ciutadans i mercaders, que tenien accés a tota mena de productes frescos i als formatges, espècies i fruits i vins més llunyans i exòtics. Res, doncs, de la imatge distorsionada que presenta l’ús de les espècies –inclòs el sucre– com a manera d’amagar la poca frescor de certs productes: és una cuina especiada per amor al refinament i per demostrar estatus social i inclou un repertori sorprenent de salses que fan pensar en el més depurat de la cuina xinesa o àrab i la d’autor i de fusió.

Cronològicament, la cuina medieval va de l’alta edat mitjana a la baixa edat mitjana (segles XIV-XV), un moment en què aquesta cuina és considerada la primera del món cristià per Francesc Eiximenis i per diversos autors italians. A la refinada cort de Nàpols del segle XV s’hi menja a la catalana, els Borja difonen productes i gustos dels Països Catalans i els cuiners italians es vanten, igualment, de cuina ‘alla catalana’ –menjar blanc, rostits, salsa ginestada, carbasses…

Correspon al moment àlgid de la nació catalana independent (coneguda legalment com a Corona d’Aragó), que senyoreja una bona part de la Mediterrània i manté relacions cordials amb els àrabs de Còrdova, el Magrib, Itàlia…

Naturalment, no es coneixen els productes d’Amèrica (pebrots, tomàquets, mongetes, patates), però no per això deixa de ser un sistema alimentari molt ric en tota mena de productes, que ara semblen d’avui, com per exemple la ruca (anomenada rúcola pels cuiners), al costat d’aliments aportats pels àrabs: albergínies, espinacs, canya de sucre, arròs, fideus, taronja, espècies, xarops... Es fan servir les carxofes, les cols i les bledes, la carbassa, els alls, cebes i escalunyes, els porros, les pastanagues, xirivies i naps, els espàrrecs i espigalls, les faves, els pèsols, les llenties, els fesolets i els cigrons, i diverses herbes d’amanida i aromàtiques: escarola, enciam, xicoira, buglossa, verdolagues, créixens, lletsons, julivert, fonoll, orenga i marduix, així com una gran profusió d’espècies: canyella, pebre, pebre llong, gingebre, nou moscada, macís, clavell, safrà, cardamom, garangal (galanga), celiandre...

La fruita era molt present a la cuina: poma, pera, codony, raïm, taronja, poncem i llimona, meló, pruna, cirera, albercoc, préssec, maduixes i fruites del bosc. El mateix podem dir de la fruita seca: avellanes, nous, ametlles, pinyons, festucs, panses, castanyes, dàtils…

La carn per als més rics era l’aviram (polla, pollastre, capó, ànec, oca, colomí, paó). La de referència era el moltó o xai fet, a més del cabrit. La vedella, o vedell, era de consum escàs; en canvi, el porc era present tant en la cuina popular (cansalada) com en la dels rics (porcell). Es coneixia l’art de fer embotits, pernils i formatges. La caça era representada pel cérvol, el porc senglar, la grua, la guatlla, el tudó, la perdiu, el conill de bosc i la llebre.

Pel que fa al peix i al marisc, la cuina catalana és, segurament, la que n’utilitza un repertori més ampli, fins i tot més que l’actual, ja que inclou des de la sardina, el seitó i el bis, passant pel moll, fins al pagell, rajada, peix espasa, tonyina, orada, déntol, llobarro, llissa; sèpia, pop, calamars; llagosta, crancs… També l’anguila, el salmó i la llampresa i fins i tot la balena i el dofí (ambdós mamífers).

Es cuinava amb oli d’oliva o llard, i a vegades amb mantega, formatge, amb llet d’ametlles, agràs (sucs agres de taronja o raïm verd), vi i brou. S’empraven profusament les picades, els agredolços i els sabors ‘fortets’ o especiats.

La base de l’alimentació popular eren els cereals (ordi, blat, etc.); els rics, a part d’aquests ingredients i verdures, fruites, etc., menjaven arròs, fideus, carns (sobretot aviram) i peix fresc o assecat (tonyina, arengades, lluç). El vi era fonamental, al costat d’altres begudes reconfortants o refrescants (com el piment, els electuaris, xarops, llet amb canyella i llimona…).

L’actual expansió de la cuina catalana és, de fet, una segona edat d’or que ja va ser viscuda per la nostra cuina entre els segles XIV i XV, moment en què a Europa –i particularment a la refinada Itàlia de les corts de Nàpols i Roma– era considerada la cuina de referència. I això fins al punt que a la capital de la Campània el més famós i reconegut cuiner de l’Europa medieval –el Mestre Robert– escriu el famós ‘Libre de Coch’ o ‘llibre del cuiner’, on ja un gran creador comença a parlar en un llenguatge que anticipa la cuina moderna.

En català, de fet, s’escriuen els primers receptaris i llibres gastronòmics d’altres matèries: el ‘Llibre de Sent Soví’, el ‘Libre de totes maneres de confits’, el ‘Regiment de sanitat’ d’Arnau de Vilanova (el primer dietista), l’obra d’Eiximenis ja esmentada i fins i tot les ‘Ordinacions per al regiment de palau’, de Pere Terç.

La font d’energia de la cuina medieval –i això fins al segle XIX– és la llenya i el carbó, utilitzats tant per al foc a terra –on es cuinaven alguns plats– com per als fogons i forns –que només tenien algunes masies o cases importants–. El lloc dedicat a la cuina era una cambra especial, àmplia i ben airejada a les cases importants. Se solia situar a la planta baixa, per tenir accés directe a les entrades i sortides i a la provisió de llenya i primeres matèries.

La cocció dels aliments es feia segons una sèrie de sistemes. La llar de foc, amb una gran campana, era per coure la carn i els peixos grans a l’ast o a la graella. El foc a terra també permet la cocció lateral, molt lenta, amb un tupí de terrissa i torrar pa. Hi havia una cremallera de ferro per als bullits i alguns fregits. Per a coccions delicades i salses es feia servir el ‘bresquet’, una mena de fogó a l’altura de la cintura. En tercer lloc hi havia el forn. No solament servia per a la cocció del pa i les fogasses o coques, sinó per a la confecció de diversos plats: d’arròs, de carn, de peix, panades, llet cuita (mena de crema catalana o flam)… Els recipients de cocció de la cuina medieval, que van romandre fins fa poc, s’emparenten naturalment amb les tècniques emprades, la majoria similars a les actuals.

Les tècniques i recipients usuals eren el bullit. Es feia servir l’olla o el tupí, de terrissa o metàl·lica, d’aram, amb les corresponents tapadores, el fregit, amb paelles d’aram o ferro de llarg mànec.

Guisat, estofat, sofregit, ofegat, destil·lat: es feien servir tota mena de cassoles i olles. A vegades les cassoles tenien –i tenen– noms especials o locals: gresala, greixonera, etc.

Hi havia tota mena de broques, punxons o forquilles de ferro, per manipular les carns i trinxar-les i per menjar a taula; culleres i llosses o cullerots de fusta; gibrells i conques, per rentar els aliments, pastar, etc.; coladors, sedassos i draps d’estamenya; esbromadores o escorredores, així com cullers foradats per a les olives, ratlladors i molinets. També fustes per tallar, tallants, ganivetes, coltells i ganivets, ratlladors i molins. El morter, a les cases importants, era fins i tot muntat en un peu, a l’altura de la persona, i tenia una gran importància.

Es menjava al menjador o tinell (com el de Barcelona), ricament adornat en les ocasions especials; els convits reials o de nobles i burgesos (com podeu veure al ‘Tirant lo Blanc’) eren d’un gran refinament i concebuts com un espectacle teatralitzat, amb música, rituals, danses, plats presentats d’una forma espectacular… L’àpat seguia un ordre jeràrquic: entrants, primers (sopes, brous, cremes, guisats o ‘cuines’), segons plats (‘pitances’, rostits, plats a la graella, panades) i ‘fi de taula’ (postres, cremes –com el famós menjar blanc–, bunyols, coques, flaons o pastissets farcits). Les cuines es menjaven en una escudella o bol i els entrants i primers plats en un ‘tallador’ (plat pla). Tot això acompanyat de servidores, tasses o copes, salseres, salers… El poble menjava a la cuina. Els seients eren baquetes o escambells. En els àpats hi és present la dona, la qual cosa no existeix en altres cultures.

Fitxer:Peasants breaking bread.jpg

05 de juny 2012

LA MORT I ELS SEUS RITUS. PLORANERES MEDIEVALS

ALTA EDAT MITJANA

A la primera edat mitjana els ritus de la mort estaven dominats per la família i amics del difunt, qui protagonitzaven les escenes del dol i acompanyament. Aquests ritus eren fonamentalment civils i el paper de l'església es reduïa a l'absolució ántuma i pòstuma.

9gvj3s
Sepulcre de Donya Blanca de Navarra, Nájera la Rioja
L'escena del duel es trobava dividida en dos actes successius i immediats: durant el primer, les manifestacions eren salvatges (al més pur estil antic) o així havien de semblar-ho: "a penes es constatava la mort, al seu voltant esclataven violentes manifestacions de desesperació ", circumstància que contrastava amb la calma i senzillesa del moribund tot esperant la mort. Aquests gestos de pena i dolor només eren interromputs per l'elogi del difunt, segon acte d'aquesta escena; habitualment hi havia un "guia" del duel qui s'encarregava de les paraules de comiat, fent especial èmfasi en l'espontaneïtat dels acompanyants (familiars, amics, senyors i vassalls del difunt).

El duel solia durar algunes hores, el temps de la vela, de vegades el temps de l'enterrament: un mes com a màxim en les grans ocasions; la gent es vestien de vermell, de verd, de blau, del color dels vestits més bells per honrar el mort.

BAIXA EDAT MITJANA

Les convencions socials ja no solien expressar la violència del dolor i s'inclinaven des del moment de la mort cap a la dignitat i el control d'un mateix: ja no semblava tan legítim ni tan poc tan usual perdre el control d'un mateix per plorar els morts. El duel medieval expressava l'angoixa de la comunitat visitada per la mort. Les visites del duel refeien la unitat del grup, recreaven la calor dels dies de festa (retorn a l'antic): les cerimònies de l'enterrament es convertien també en una festa de la qual no estava absent l'alegria, on el riure feia que amb freqüència les llàgrimes desapareguessin.

Detall Sepulcre de Donya Urraca Díaz d'Haro (s. XIII) Abadia de Santa Maria de Sant Salvador, Cañas, la Rioja

Allà on les manifestacions tradicionals del dolor subsistien, com en l'Espanya dels segles XIV i XV (encara persistien les ploraneres i el duel tenia per objecte descarregar el patiment dels supervivents), la seva aparença d'espontaneïtat i el seu dolorisme s'han atenuat; el que no es volia dir mitjançant paraules o gestos, es significava llavors per el vestit i el color: "Al segle XII, Baudry, abat de Bourgueil, assenyalava com raresa estranya que els espanyols es vestissin de negre en morir els seus parents".

En la segona edat mitjana, i més particularment després de l'establiment de les ordres mendicants (carmelites, agustins, caputxins i dominics), la cerimònia del duel, la vetlla i l'enterrament va canviar de naturalesa, la família i els amics, ara silenciosos, han deixat de ser els principals actors d'una acció desdramatitzada. D'ara endavant, i probablement a partir dels segles XII i XIII, els principals papers estaran reservats als sacerdots (ordres mendicants especialment), a persones semblants a monjos, laics amb funcions religioses, com les ordres terceres o els confrares, és a dir, als nous especialistes de la mort.

Així, l'acompanyament es converteix en una solemne processó escolàstica: els parents i amics no van ser per descomptat apartats, però en els seguicis ordinaris són tan discrets que arriba a dubtar de la seva presència; pobres i nens d'hospital (expòsits o abandonats) comencen a integrar el seguici segons la riquesa i generositat del difunt, alhora que intercedirien en favor seu davant la cort celestial.
Es donava en tota la geografia espanyola, però sobre el País Basc:

canas1
Imatge de ploraneres de l'Abadia de Cañas La Rioja
La processó solemne del seguici es converteix així en la imatge simbòlica de la mort i els funerals; l'ordre i composició del seguici eren fixats pel mort en el testament (costum que persisteix en els segles XVI-XVIII): "Des seu últim sospir , el mort no pertany ja ni als seus iguals o companys, ni a la seva família, sinó a l'església, la lectura de l'ofici dels morts a substituït les antigues lamentacions ". També va ser molt comú l'ofici ridícul de les ploraneres-assenyala Larramendi-, que es llogaven i pagaven perquè fossin plorant i lamentant a crits darrere del difunt (...). Hi va haver antigament a Guipúscoa semblants ploraneres, que es deien «aldeaguilleac», «adiaguilleac», «erostariac», a Biscaia. I encara que les van desterrar llargs temps ha, no només han quedat els noms bascos de les ploraneres, sinó també alguns residus d'aquella costum. Perquè les dones van seguint el cadàver del seu marit, no només plorant llàgrimes vives i serioses, sinó gemegant i parlant en veu aixecada. »Un dels decrets dictats pel bisbe de Pamplona, don Pedro Pacheco, en la seva visita pastoral verificada a Tolosa l'anus 1541, prohibeix a les dones que «plorin donin veus i palmellades, pertorbant els oficis divins», en les misses cantades de difunts. Aquest és comú en varies zones ja que hi ha casos en que l'església no permet aquesta presència, especialment dins el temple, per pertorbar a causa dels seus crits el desenvolupament normal de l'ofici.

Segons escriu el P. Fra Miguel de Alonsótegui en el capítol V del llibre 1. º de la «Crònica de Biscaia», referència recollida de la «Història General de Biscaia», de Iturriza, hi va haver en aquest Senyoriu el costum de llogar dones que a la capçalera del difunt ploressin, públicament, lloant, amb cançons tristes i laments, els adorns, les proeses i gestes del mort (...). Aquest costum va ser prohibida pel Fur de Biscaia i va caure en desús per la persuasió dels capellans, principalment, «a qui l'excessiu plor i la cridòria que formaven els impedia celebrar amb devoció els oficis divins».

Entre altres diversos autors, Gorosabel es fixa en aquestes dones que «caminaven" llanteando "(plorant)», segons la seva expressió.

Per Juan José de Basteguieta sabem que a Guipúscoa s'ha conegut a l'anomenada «Negarti plazako» (la ploranera de la plaça), i la casa on vivia se l'ha anomenada «negartijena».

Detall portada de Santa Maria de Uncastillo, Saragossa

En una altra font es troba això:

Després de la defunció el difunt era embolicat en un sudari de tela blanca i era vetllat pels familiars abans de ser enterrat. L'enterrament es realitzava de manera ràpida no només per evitar contagis i malalties sinó per allunyar el fantasma de la mort de la família o el poble.

En el cas dels més acomodats, o que el difunt formés part d'una confraria, el funeral suposava una enorme despesa, ja que incloïa un pompós seguici amb lluminàries i la processó de pobres i ploraneres contractats per a l'ocasió.

Detall Porta Speciosa de San Salvador de Leyre, Yesa, Navarra

L'enterrament per a aquests afortunats tenia lloc al cementiri parroquial i comportava sovint la sepultura perpètua, encara que la majoria eren inhumats en vasts cementiris comuns-com els de les ciutats-, simples descampats on solien realitzar tota mena d'activitats profanes (mercat, jocs , etc.).

La solemnitat caracteritzava el trasllat del cadàver des de la casa fins al lloc d'enterrament. Els familiars, companys d'ofici i les ploraneres (en major nombre quan el finat era de classe social elevada ja que rebien una gratificació) acompanyaven el cadàver.

Durant la trajectòria les campanes de les esglésies tocaven per espantar els dimonis. Cants, pregàries i plors eren els sons del seguici durant el viatge. El blanc era el color habitual del duel, estant el negre reservat per a les famílies aristocràtiques.

Cementiris i esglésies eren els llocs d'enterrament. El desenvolupament econòmic de la baixa edat mitjana va motivar la proliferació de capelles en esglésies i catedrals. Després de l'enterrament la família havia d'oferir un dinar als acompanyants. El seu objectiu era reconstruir la cohesió de la comunitat. Després del primer aniversari de la mort se celebrava una missa amb la que es posava punt final al dol que havia guardat la família.

tumba-del-caballero-sancho-saiz-de-carrillo
Tomba d'un cavaller castellà.

Els gemecs femenins, que formen part del ritual mortuori i que en certa mesura perpetuen la llarga tradició de les ploraneres grecollatines. Aquests plors i gemecs rituals que trobem al voltant del llit del moribund, en la vetlla i al cementiri, són sempre produïts per dones, els "agents essencials del ritu funerari" en paraules de M. Mauss. Recordem referent a això que eren dones les que s'encarregaven del amortallament i de la vetlla del difunt. Les "pleureuses" confereixen un caire dramàtic a la mort, criden, ploren, resen, en cap moment són assistents passius, l'emoció els agita, les seves mostres de dolor són sempre apassionades. Vegem per exemple el que ens explica Mengarde Buscaih: "Quan la meva sogra va morir, vaig assistir al seu enterrament llançant tremendes vociferacions. No obstant això, tenia els ulls secs, perquè sabia que la estimada dona havia estat heretitzada en vida ". Els homes gemeguen amb discreció.

Sepulcre de Donya Urraca Díaz d'Haro (s. XIII) Abadia de Santa Maria de Sant Salvador, Cañas, la Rioja

En un document del segle XV narra això:

A Oriola es va celebrar el 2 d'octubre de 1497. Tot el Consell es va vestir de baieta, tela de llana, fluixa i de poc cos en senyal de dol. Es van disposar dos túmuls en el trajecte de la processó-soterrament, un a Santiago i un altre a la Colegiata, en la processó es van trencar tres escuts, dos banderes de dol eren portades pels dos nobles més importants de la ciutat, i al pal·li (espècie de dosser col.locat sobre quatre o més vares llargues) el portaven destacats prohoms oriolans: Masquefa, Rocamora, Fontes, Monsi de Castañeda, Maça, Rocafull i entre ells mossèn Antoni de Gasque. Cerimònia curiosa en els seus actes i popular, atès que el cavaller Joan Palomares anava preguntant als portadors de la bandera, als jurats i consellers "Quina novetat és aquesta?" I, als seus contestacions, les ploraneres i les que no ho eren d'ofici s'unien als seus crits i xiscles, mentre s'arrencaven amb les mans robes i cabells amb tota l'estridència possible.

Sepulcre del Cavaller Sancho Sáiz de Carrillo, coneguda com Les Ploraneres

La manera en què manifestaven el dolor era variada: a través de laments, (que podien adoptar fins i tot la forma de crits estentoris i descontrolats), donant-se cops al pit, (el qual de vegades deixaven al descobert), tirant-se terra sobre la cara , cap i cos, (tractant amb això d'ocultar la presumible bellesa externa), o tirar-se amb energia dels cabells, (despentinant-los, o fins i tot arrencant-los), és a dir, en conjunt manifestant una conducta que donés sentit compte del profund dolor que implicava la pèrdua d'un ésser estimat, a través d'un comportament clarament atípic i allunyat de l'estat assossegat i tranquil que era normal en la vida quotidiana.

En un altre lloc el Cid demana:

Mano que no lloguin
ploraneres que em plorin
resten les de Jimena
ense que altres llàgrimes comprin

Com veurem, suposa la pervivència medieval d'uns usos documentats en època romana, contra el fort arrelament van xocar les prohibicions reiterades de l'església i fins i tot les que provenien del poder civil.

Una d'elles, invocada tradicionalment per la historiografia donada la riquesa de detalls que aporta, correspon al sínode burgalès del bisbe Cap de Vaca de 1411. Sense cap dubte, el paràgraf que es dedica a aquesta pràctica injuriada té un gran poder evocador. S'hi censura: “el malo e aborrescido uso que cuando alguno muere los homes e las mugeres van por los barrios e por las plaças aullando e dando bozes espantables en las iglesias e otros lugares, tañendo bozinas e faziendo aullar los perros, e rascando las caras e mesando las crines e los cabellos de las cabeças, e quebrando escudos, e faziendo otras cosas que no convienen; e esto fazían los gentiles no creyendo la dicha resurrección”…

Sepulcre de Donya Tota Pérez de Azagra, segona esposa de Don Diego López de Haro

Més d'un segle després i en context sevillà es descriu el mateix gènere de celebració en aquests termes: “Assi desta manera quedó en nuestro tiempo la manera de enterrar los caballeros, que los llebaban en sus andas descubiertos, vestidos de las armas que tuvieron, y puesto el capellar de grana y calzadas las espuelas, su espada al lado y delante las banderas que habia ganado y otras muchas cosas de gentiles. A ciertas partes de la ciudad se paraban, quebrando los paveses y escudos de la casa. Llevaban una ternera que bramase, los caballos torciendo los hocicos y los galgos y lebreles que había tenido, daban de golpes para que aullasen. Tras de ellos iban las endechaderas, cantando en una manera de romances lo que había hecho y cómo había muerto. Esto quitó la Inquisición por ser color de gentiles y judíos y negocio que aprovechaba poco para el alma”. En ambdós textos es conjuguen elements que corresponen a les diferents esferes del ritual funerari. D'una banda hi ha els aspectes externs d'una ritualització del dolor els antecedents directes es troben al món romà encara que la seva incidència-fins i tot iconogràfica-ja es documenta en la civilització egípcia. Ens referim a les ploraneres. Els integrants del seguici-siguin homes o dones, però principalment aquestes últimes-ploren, s'esgarrapen, s'estiren les seves barbes i cabells i evoquen les virtuts del difunt de viva veu.

També està en connexió amb la lírica tradicional castellana, ja que està formada per cançonetes populars que es transmetien oralment per això que siguin anònimes. La forma mètrica generalment més utilitzada és la nadala.

Els seus principals gèneres són plany, plor o complanta (cançons funeràries que expressen el dolor per la mort d'un ésser estimat), maies (cançons que canten l'arribada de la primavera i l'amor en el mes de maig), cançons de treball que tracten sobre les deferents feines del camp), cançons d'amor, cants de noces ...

En el folklore apareix aquesta cançoneta titulada La Llorona, en la qual la dona s'encarrega dels serveis de les ploraneres per a les honres fúnebres del recentment mort espòs:

Llóralo bien lloradito
Que te voy a dar colmado
Y un puñadito.

Detall del Sepulcre de Donya Leonor Ruiz de Castro, Santa Maria a Villalcázar de Sirga, Palència

22 de maig 2012

MONTSÓ 2012: HOMENATGE A GUILLEM DE MONT-RODÓN

- 18, 19 I 20 DE MAIG 2012 -

Montsó representa la segona sortida de l'any i el nostre debut en tan emblemàtica localitat.

Fitxer:Escudo de Monzón.svgDes de la perspectiva històrica, Montsó ocupa un lloc de privilegi en els llibres per haver estat capçalera d'una important comanda de l'Orde del Temple i seu en nombroses ocasions de les Corts de la Corona d'Aragó, entre els segles XIII al XVII. La catedral de Santa Maria del Romeral de planta romànica i el castell amb orígens al segle IX (Torre de l'Homenatge) van acollir a reis i nobles. El nen-rei Jaume I va passar part de la seva adolescència en la fortalesa després de la mort del seu pare Pere II a la batalla de Muret (1213), sota la tutela dels templers. Sentinella del pas entre les valls del Segre i el Cinca, el castell montisonense sempre va ser un bastió molt disputat.

EL CASTELL DE MONTSÓ

Envoltat pels rius Sosa i Cinca, l'espadat pujol sobre la qual s'alça l'imponent castell templer, va haver de ser colonitzada en època ibèrica, almenys ho va ser el turó pròxim de Les Celias, important jaciment iberoromà de Tolus o Tolous, cristianitzat amb el santuari Verge de l'Alegria.

Els àrabs arriben a Montsó en el 714, dient-li Monsons. El seu enclavament en el límit dels districtes de Osca i Lleida va servir per provocar alguns enfrontaments entre els poders respectius. L'any 872, Is-mail de la família Banu Qasi de Saragossa va capturar al governador d'aquesta ciutat i després va ocupar la població de Montsó, mentre el seu germà Mutarrif s'apoderava el mateix dia d'Osca, era dels Banu Amrus, dominant així la marca Superior.

La reacció de la direcció cordovesa va propiciar que en el 873, Jalaf, senyor de Barbitaniya, assaltés Montsó lliurant a Ismail a l'emir Muhammad. Posat en llibertat Ismail va tornar a Montsó amb ànim venjatiu, ideant un pla per casar-se amb la filla de Jalaf, al néixer-los un fill va convidar al seu sogre i vuit cunyats, als que va apressar i matar tot seguit a tots. El cronista al-Udri registra activitat bèl.lica a Montsó en el primer terç del segle X, i en segle XI pertanyia als Banu Hud, ocupant la ciutat el Cid Campeador al capdavant de l'exèrcit musulmà d'al-Mutamín de Saragossa -1083 -, "sense que el rei Sancho-Sancho Ramírez-que ho presenciava tot s'atrevís a fer un pas per impedir-ho".

La gran ofensiva sobre el Cinca encapçalada per l'infant Pere va aconseguir ocupar les places fortes de Estada, Estadilla i Montsó -1089 -, sent distingit amb el títol de rei de Montsó. Però en una de les seves "aceifas" (expedición bèl.lica sarraïna que es fa a l'estiu) els musulmans es van apoderar novament de la població. Recuperada pel senyor Tizón, probablement va caure en mans almoràvits en 1126, lliurant-la al comte Ramon Berenguer III de Barcelona que el va poder tornar a l'entrevista sostinguda amb Alfonso I -1127 - en el castre de Calassanç). En 1130 figura com léñente García Ramírez futur rei de Navarra i nét del Cid.

A la mort d'Alfons I -1134 - la vila va ser concedida com senyoriu a un ric-home anomenat Tizón, designant en aquell temps al castell Mont Tizonis en consideració al seu nou senyor, del qual podria derivar el nom de Montsó.

Agafant-se a l'estrany testament del Batallador, l'orde del Temple rep de Ramon Berenguer IV, que governava a Aragó des 1137, els castells de Montsó, Chalamera i Mongay, convertint-se així el castell de Montsó en la principal comanda del Temple en el regne aragonès. Els templers inicien el 1143 la transformació de la fortalesa en convent, seguint les pautes austeres dels cistercencs.

Una etapa transcendental en l'esdevenir del castell l'uneix a la infància de Jaume I, doncs aquí va romandre en total aïllament entre agost de 1214 i tal vegada juny de 1217, encarregant-se el gran mestre del Temple Guillem de Montredon de la seva tutela. Acompanyat del seu cosí el comte de Provença va estar en situació de tancament, gairebé presoner, durant dos anys i mig. Amb nou anys va ser proclamat rei, sortint d'aquestes venerables pedres amb rumb a Saragossa, encara que durant tota la seva vida seguirà profundament unit a l'ordre templera i fortalesa de la vila.

Un segle després el papa va dissoldre l'orde del Temple. L'exèrcit de Jaume II el va assetjar durant set mesos i va conquistar el castell, defensat pel comanador Berenguer de Bellvis -1308 -, lliurant les possessions templeres a l'ordre militar de Sant Joan de Jerusalem, concretament Montsó el 1317. Fou perdent importància amb el temps , mantenint-se la comanda fins al s. XVIII. Testimoni d'aquesta decadència va ser el geògraf portuguès Labaña a principis del s. XVII: "... a la part alta hi ha un antic castell molt arruïnat, fort per aquells temps, en el qual encara hi ha en peu l'església de Sant Nicolau ..."

El rei Pere IV va afavorir les institucions comunals de Montsó convocant a la vila nombroses corts, reunides a la espaiosa nau de la col.legiata. L'igual que la muralla d'Osca, l'enfrontament castellà-aragonès del s. XIV va comportar reparacions al tancat i fossat del castell.

Posteriorment els fets d'armes van ser més puntuals. En la guerra de la independència catalana "Guerra dels Segadors" contra Felip IV -1640 -, el castell es va rendir davant l'exèrcit franc-català de La Motte -1642 -, sent recuperat l'any següent per les tropes castellanes de Felip de Silva. El castell va ser reformat, afegint-li amplis bastions.

Durant la guerra de Successió, Francesc Barnoya va guanyar als montisonens a la causa de l'arxiduc i va capturar als francesos que custodiaven el castell -1705 -, retenint-dos anys. Novament el van conquerir els archiducals després dur setge que va provocar la ruïna de la vila -1709 -. En un pla de 1710 les fortificacions s'estenien fins al veí turó de Santa Quitèria, unint-se al castell per un passadís cobert.

En la guerra de la Independència va ser assetjat diverses vegades, amb successius canvis de mà. Durant la guerra civil de 1823 va ser rendit pels realistes, convertint-se en caserna d'artilleria fins a finals del segle XIX.

En els últims anys el castell ha adquirit notable rellevància local, augmentada pels camps de treball que el Centre d'Estudis de la Història de Montsó (CEIMO) realitza cada estiu.

El castell s'assenta sobre un turó de cim esplanada, d'uns 125 m d'eix màxim, mostrant tendència triangular deforme. Es puja des del centre del nucli urbà montisonense per costeruda via acondicionada per vehicle convencional. Està tancat i té horari de visita.

I feta aquesta breu ressenya històrica sobre el castell de Montsó tornem a la crònica d'aquest esdeveniment.
Novament i convocats pels nostres companys de A.C.H.A. tornarem a carregar les nostres coses i ens disposarem de nou a viatjar en una altra aventura medieval confiant que el que a estat últimament el nostre major enemic, el temps i sobretot la pluja, desaparegués.

Però no pintava així el part meteorològic que donava poca aigua la tarda del dissabte i la del diumenge, però ja hi arribarem.

El divendres desprès de dinar ens dirigirem a Montsó, la segona població en importància d'Osca, on dues hores més tard hi arribarem. Allí vam trobar als companys de A.C.H.A., que mentre esperaven al gruix de les seves tropes, ens donaven la rebuda i ens indicaven on hauriem de muntar el campament.

El campament es muntava en un indret enjardinat, a la Azucarera, on una immensa i alta xemeneia presidia imponent tota la plaça. La zona estava prop de dos poliesportius que ens servien per a menjar i dormir per els companys que no duien pavellons ni tendes medievals. Com que feia sol i molta calor vam decidir de muntar ignorant el temps que podia fer en els pròxims dies ja que la pluja anunciada era molt petita.

Just al costat ja feia una bona estona que havien muntat els companys gironins de Casus Bellic que ja tenien molt avançat el seu espai del campament. I amb això muntarem el nostre pavelló i una tenda normanda. En aquest temps ja havien arribat el gruix de companys que faltaven, els Feudorum Domini, els Factio Exsul i la resta de A.C.H.A. que per que no es fes de nit, acabades les salutacions, començaren a muntar la seva part de campament.

La nit va caure i vam sopar tots junts sota el cel estrellat. Entre xerrades i riures va transcórrer l'estona fins a l'hora d'anar a dormir on només dues anècdotes ens durien al dia següent. La primera i lamentable va ser un petit robatori a una de les tendes per part d'un marroquí que va entrar i robar alguns objectes petits. Al ser vist i agafat per alguns dels nostres va deixar-ho tot i va fugir amb la cua entre les cames. L'altra va ser que, durant la nit quan tots dormíem, en els jardins del campament havien saltat els aspersors de regar mullant les tendes el que ens donà la sensació d'haver plogut al dia següent.

El dissabte va despertar molt assolellat i amb una temperatura càlida que ens va fer oblidar ben aviat els incidents de la nit anterior. Ens llevarem i esmorzarem plegats en un dels pavellons habilitats per a tal fi mentre preparàvem el primer dels actes i decidíem com posar l'exposició d'armament dins del campament.

Una vegada l'exposició es posà en marxa va començar la nostra participació en l'esdeveniment en forma de desfilada pels carrers de Montsó a la recerca del jove rei Jaume I que envoltat de cavallers templers esperava a les escales de l'Ajuntament per a ser conduit en desfilada fins a la zona del mercat on el poble feia les seves actuacions mentre tornàvem al nostre campament.

Nous companys van anar arribant al campament, en aquest cas els joves de Vall-llobera, que s'afegirien a nosaltres mentre seguíem fent activitats pròpies de campament i els companys seguien endavant amb l'exposició d'armament explicant i responent a tota consulta que els hi feien els sorpresos vianants i públic assistent. Dues hores més tard va arribar l'hora de dinar, a la que vam respondre de bon gust, en un dels pavellons.

Finalitzat l'àpat ens vam prendre uns moments abans de tornar al campament per a fer un cafè i xerrar una mica gaudint del bon sol que feia en aquella hora abans d'afrontar una molt i molt aigualida tarda com veurem.

El poble seguia fent les seves representacions, nosaltres fent vida de campament preparant un torneig de tir amb arc quan de sobte s'obrí el cel i comença a ploure fort, unes gotes grosses que poc a poc o mullaren tot sense donar-nos temps a reaccionar i així va ser durant quasi tota la tarda, plovia tota l'estona i només parava uns breus instants per a tornar-hi amb més força. Hi havia una sèrie d'actes previstos per a la tarda com el torneig de tir amb arc, el vestir al cavaller i la batalla medieval i juntament amb els actes del poble una pujada al castell que va tenir que ser també interrompuda per la forta pluja que caigué.

En una estona que va parar la pluja coincidí amb l'hora de sopar. Soparem i a la tornada ens ajuntarem sota un tendal del campament tots els grups a xerrar, jugar i fer gresca alternant novament amb la pluja que no ens volia deixar en aquella jornada.

El diumenge tornà a ser un dia de sol, igual que el matí del dissabte. Desprès d'esmorzar tornarem a muntar l'exposició d'armament i desprès discretament anàvem buidant tot el que podíem de les tendes i pavellons que poc a poc s'anaven eixugant per evitar un nou aiguat en el dia que recollíem tot i tornàvem a casa.

Com que en el dia anterior no vam poder fer la batalla se'ns proposà de fer-la en aquest matí al igual que la pujada amb el rei al castell per fer-ne també una visita.

La batalla feia referència a un grup de mercenaris que volien rescatar al rei Jaume I del seu captiveri a Montsó sent defensat les tropes de la ciutat, arquers i soldats. El transcórrer de la batalla fou el següent...

Els mercenaris s'apropaven a la nostra posició. El capità va ordenar als arquers que estiguessin alerta situant-los en el flanc dret de les tropes i posant als soldats i homes d'armes a l'esquerra del mateix. Quan es van apropar i situar a tir de fletxa va ordenar als arquers disparar els seus arcs i així o vam fer fins que cap fletxa va quedar ens els nostres buiracs. Els atacants es defensaren fent un mur d'escuts i avançant poc a poc a traves de la pluja de fletxes caient sota elles alguns mercenaris.

Sortejat el primer impediment continuaren avançant fins a trobar-se amb la segona línia de defensa que espada en mà i escut en l'altra els esperaven per a engegar una lluita ferotge en la que finalment i desprès de nombroses baixes els defensors es feien amb la victòria retenint així al monarca en el seu castell.

Seguidament i desprès d'un breu respir començàvem la pujada al castell amb la comitiva reial que seguia als cavalls dels templers que obrien la marxa.

Arribats tots al castell es feien uns actes a la capella del mateix on les autoritats van fer els seus discursos d'agraïment. Com que de política no en parlem o deixarem aquí doncs l'intervenció dels mateixos no va ser molt del nostre grat. Acabat l'acte es baixa de nou al castell on recolliríem tots els nostres estris, els pavellons i les tendes estaven ja secs, per carregar-los en els nostres vehicles abans d'anar a dinar.

Desprès de dinar encara quedava un vestir al cavaller però l'amenaça d'una nova pluja estava just al caure i va ser el moment de marxar una vegada ens vam acomiadar dels nostres amics i companys fins a una altra trobada que esperem sigui més seca que les dues últimes. Els companys acabaren el seu vestir just quan es va posar a ploure de nou fet que ens acompanyà durant quasi tot el viatge de tornada.


Més fotos de l'esdeveniment a:



05 de maig 2012

VALL-LLOBERA 2012: II CAMPAMENT MEDIEVAL ARCOFLIS

- 27, 28, 29, 30 D'ABRIL I 1 DE MAIG 2012 -

Ja tocava fer una primera sortida medieval aquest any 2012 i així o hem fet de la millor manera, amb la millor gent i en un marc incomparable com es Vall-llobera.

Parlar de Vall-llobera es fer-ho de un paratge anomenat així per ser antigament habitat per llops. Compta amb 70.000m2 de bosc de roures, pins, enebres i aurons. Des de allí, a 850 metres d'alçada, es pot contemplar la plana de Vic, Collsacabra, Guillaries, Montseny i els pobles de Santa Eugènia de Berga, Taradell, San Marti de Balenyà i Seva.

Però també es un centre de tir amb arc que compta amb un bon recorregut de bosc de 3D i on es fan nombroses activitats relacionades amb aquest esport.

Al capdavant de tot això es troba la família Ruiz-Morales, encantadora on les hagi, que incansablement, dia a dia, fan possible que tot rutlli perfectament. En Rodrigo Ruiz es un incansable treballador amés de un mestre alhora de fer servir un arc. Molts poden dir que gracies a ell, a la seva dona Francesca o al seu fill Rodrigo van experimentar i gaudir del seu primer contacte amb un arc i una fletxa.

Ja feia temps que anavem contactant i organitzant aquesta trobada medieval fins que per fi arribà el dia assenyalat, el pont de maig, la millor data per dur-lo a terme. En aquesta primera edició decidirem donar obertura al públic durant els dos primers dies restant una trobada privada els altres dos

Així doncs amb cinc per endavant començarem el divendres a carregar els nostres vehicles i dirigir-nos cap a Vall-llobera on l'amic Rodrigo ja ens havia preparat una gran i agradable sorpresa doncs havia transformat en qüestió de dues setmanes bona part de l'aspecte que recordàvem de Vall-llobera. Havia construït dues torres i merlets a sobre de la casa vorejant-la, havia tancat tot l'aparcament amb unes tanques de fusta, havia posat en un tancat ovelles i en un altre uns ases que feien ambientació, havia fet més gran l'esplanada per a poder fer-hi lluites i construït un petit amfiteatre per a poder fer-hi els vestir al cavaller i els contacontes. Un gran treball només a l'abast de tan singular personatge.

I així el varem trobar quan vam arribar, treballant i decorant encara més el recinte per a fer-nos l'estada més agradable. Una vegada vam saludar-lo juntament amb la seva família, doncs érem els primers d'arribar, muntarem ràpidament les nostres tendes i pavellons medievals dins el petit tros de bosc que quedava al costat mateix de l'explanada, doncs així evitaríem que el vent, si bufava fort, s'emportés o arribés a trencar els pavellons com ja havia passat en altres trobades.

Fet això i ja començant a caure la nit arribaren els nostres companys d' Aragó de Factio Exsul i una mica més tard els amics de Feudorum Domini. Desprès de les acostumades salutacions i abraçades es van instal.lar en una sala annexa al menjador per poder passar la nit i muntar al dia següent els seus pavellons per seguidament sopar plegats al menjador continu.

Una vegada finalitzat el sopar i algunes begudes espirituoses vam seguir xerrant al porxo de la casa fins ben bé les cinc de la matinada. Alguns companys cansats del treball diari i del viatge van anar a dormir a manera que desprès de sopar s'anaven trobant cansats mentre els que anàvem quedant teniem una interessant xerrada sobre el tema de la recreació medieval.

El dissabte es presenta assolellat, cosa que varem agrair de valent doncs la previsió meteorològica pintava aigua durant el pont de maig. Ens aixecarem del llit per esmorzar i mentre els companys muntaven els seus pavellons anaven arribant nous amics com La Milicia Concejil de la Rioiia provinents de La Rioja o la gent de Gordobordón, de ofici músics, vinguts des de Saragossa i altres companys que s'uniren a nosaltres de més a prop.

Seguidament els companys de Feudorum Domini muntarem una exposició d'armament en el petit amfiteatre construït per a l'ocasió que va ser molt visitada per el públic i on explicaven a tothom com era la vestimenta civil i militar d'un noble aragonès del segle XIII. El públic restava expectant escoltant cada una de les explicacions que els hi anaven donant de cada peça de roba i armament.

Finalitzada la magistral classe de vestuari i armament medieval fou seguida per una demostració de lluita d'espasa i escut tal i com es feia a l'època. Mentrestant els encarregats dels menjars preparaven el dinar tot just al costat en una mena de barbacoa en la que feien la carn, el peix i els plats calents i en unes taules annexes preparaven les amanides per a tothom.

El dinar va transcorre amb tota normalitat, xerrant, fent bromes i felicitant als excel·lents cuiners que van fer una molt bona i gustosa feina que van agrair amb escreix els nostres paladars. En acabar l'àpat mentre uns feien una petita becaina altres gaudirem d'una encara assolellada tarda tot preparant un dels actes previstos per aquest dissabte.

I aquesta tarda de dissabte en tenia dos de marcats. El primer era la recreació d'una batalla medieval que consistia en l'atac, per part d'un exercit mercenari, i la defensa de les tropes que aquest cas protegien Vall-llobera, al seu senyor i súbdits.

L'enemic s'acostava poc a poc però amenaçant per l'ample camí que duia a l'esplanada. Feia ja una bona estona que havia estat divisat per els sentinelles de les torres que ben aviat van donar el crit d'alarma posant en peu de guerra a la petita guarnició que defensava l'indret.

Dalt les torres els arquers havien pres ja la posició, tensant arcs i nervis a l'espera dels esdeveniments. A peu de terra, s'havia format una primera línia de defensa composta per arquers amb la finalitat de delmar de entrada a l'enemic i una segona línia d'homes d'armes que s'ajustaven bé cascs i escuts delirosos d'entrar en combat.


Poc a poc els assaltants s'aproparen i es posaren a tir d'arc, moment que des de la torre es donà l'ordre als arquers de buidar els seus buiracs i abatre a quan enemic fos possible. Les fletxes volaven des de les torres i des de terra cap a la mateixa direcció on l'enemic ràpidament es defensà fent un mur d'escuts per protegir-se de tant mortífera pluja

Acabada la feina dels arquers la segona línia avança i s'establí una lluita cos a cos. La batalla era ferotge, crits punyents, cops d'espasa i escuts xocant es mesclaven en una mortífera i cruel simfonia. Poc a poc les ben entrenades tropes de Vall-llobera van fer valer la seva experiència en combat decantant a favor nostre el desenllaç final de la batalla atorgant-nos la victòria i eliminant l'enemic.

La celebració de la victòria ens va portar directament al següent acte de la tarda i aquest no era un altre que realitzar un casament medieval per sorpresa a la filla de Rodrigo.

Amb molt de compte vam anar preparant el tema, organitzant a la gent i tot el cerimonial. Els pares de la novia havien preparat unes vestidures medievals apropiades a tal esdeveniment per els dos contraents. Com a matrimonier, i per si hi havia algun dubte, comptàvem amb la sempre desinteressada col·laboració del nostre amic Enrique, que una vegada més sota l'aparença del benedictí Enrique de Çaragoça, monjo i escrivà del segle XIII oficiaria la cerimònia.

També vam contar amb la inestimable col·laboració dels companys de Gordobordón, que com hem dit abans son músics que amenitzen molts dels esdeveniments medievals que es fan en aquest país i que en saber la naturalesa de la sorpresa a fer no dubtaren en agafar els seus instruments i donar-nos un cop de mà. Amb tant bona ajuda la cosa no podia fallar tant i com va ser.

Els nuvis es canviaren de roba en un dels pavellons del campament mentre organitzàvem un improvisat altar dins d'una de les sales de la casa i fent entrar als convidats, molts dels quals pertanyents a les families dels nuvis, a la mateixa sala.

A fora, i amb l'excusa d'anar a buscar quelcom a un dels vehicles, el pare de la novia va fer que aquesta es separés un moment del nuvi que, resignat, va caure en les nostres mans preparant-se per al pitjor...mentre la novia es va trobar a l'aparcament amb una petita comitiva que junt amb els músics la portaria fins a la porta de la sala de l'altar on esperava pacientment el nuvi.

La comitiva va anant fent els pocs metres que separen l'aparcament de la casa on esperava l'impacient nuvi i quan s'ajuntaren van entrar a la sala on el nostre frare benedictí els esperava. La cerimònia va ser breu i molt emotiva amb alguns tocs de subtil humor que sempre deixa caure mossèn Enrique de Çaragoça en els seus casoris. Evidentment la boda acabà amb un més que llarg petó dels nuvis i abraçades dels pares i familiars.

Moment que vam interrompre per a cridar l'atenció de tots doncs teniem preparada una sorpresa per els nostres benefactors medievals que havien fet possible que ens trobéssim en tant bon indret, la família Ruiz-Morales i la gent de Vall-llobera. Reunits vora l'altar en Rodrigo i la Francesca els hi vam agrair la seva enorme col·laboració en poder tirar endavant la 1ª Trobada Medieval a Vall-llobera obsequiant-los amb una espasa de record amb una dedicatòria que en feia referència.

Seguidament i per acabar la cerimònia els companys de Feudorum Domini, en Carlos i la Rocío, van delitar als nuvis amb una dansa medieval que ja van ballar també en la seva pròpia boda, sota els acords de Gordobordón per finalment animar també als nuvis a dansar tal i com va ser. Més abraçades amb amics i familiars fins que una veu retrona enmig de la sala on un satisfet Rodrigo, pare de la novia, va dir: "Convido a tothom a fer un beure" i clar, això no es pot refusar i acabarem tots a la taverna.

Acabades les emocions pròpies de tal acte continuarem amb les nostres activitats doncs estava ja a tocar l'hora de sopar i les brases roents il·luminaven la cuina mentre els companys feien el sopar per a tots. Sopar que va transcórrer sense novetats destacables, pensant i preparant noves activitats per el dia següent i començant a mirar ja el cel doncs una momentània i curta ruixada havia aparegut no feia gaire estona.


I es en aquesta hora desprès de sopar on una altra figura es va fer manifestar, la del "Pekas", dit així doncs era evident la quantitat de les mateixes que duia en la cara. No es que va aterrar en aquell moment ni va aparèixer per art de màgia si no que ja des del primer moment ell i la seva parella, la Ruth, ja formaven part de nosaltres doncs des de l'inici de la nostra aventura ja estaven aquí ajudant i col.laborant en tot el que podien, fet que els hi agraïm molt.

Doncs resulta que el personatge de el Pekas, a més de ser un bon arquer, es també un consumat escalador de muntanya que domina totes les facetes de l'escalada i les seves modalitats. Aquest fet i el que en Carlos de Feudorum Domini fos també escalador, tot i que porta un bon grapat d'anys fora de la practica, va produir una interessant xerrada que per els profans en la matèria, com era els que els escoltàvem, va ser molt enriquidora per la manera d'expressar-se i la multitud de coneixements que tenen els dos.

Com que la vetllada va acabar prou tard vam anar a dormir doncs el dia següent, diumenge, s'havia de celebrar de bon matí un torneig d'arquers medievals i calia acabar d'organitzar-ho.

Per el torneig s'havien donat cita els millors arquers de la comarca abillats a la manera medieval tal i com se'ls va demanar per a poder participar-hi. L'única peça dins del vestuari que no vam considerar va ser el calçat, donat que, entre la pluja del dia anterior i que una part del torneig era sota la modalitat de recorregut de bosc, era perillós anar amb calçat medieval i vam permetre el poder anar amb botes de muntanya o calçat esportiu evitant així possibles accidents que haguessin deslluït per complert la jornada.

Una vegada explicades les regles del torneig, ben sabudes per tots els arquers, i fetes les patrulles entre les constants bromes i acudits que els mateixos arquers amb bon sentit de l'humor feien entre ells ens vam fer una foto de grup per immortalitzar l'esdeveniment abans de començar el torneig.



Els arquers per fer aquest tipus de recorregut de bosc surten en patrulles que solen ser de quatre o cinc membres cada una. La modalitat de recorregut de bosc consisteix en un circuit de 20 dianes volumètriques o comunament anomenades 3D fetes de foam, un material plàstic suficientment dens per a aguantar l'impacte d'una fletxa.

Dites dianes son en forma de figures d'animals de diferents mides, uns més grans i d'altres de menors, i que l'arquer a d'anar clavant les seves fletxes des de variables distancies, amb més o menys dificultat, a determinades zones que puntuen més o menys segons la perícia de cada arquer.

El dia era ben assolellat sense temor a pluja el que va fer que tot fos la mar de bé.
Com que havíem d'acabar d'organitzar la segona part del torneig vam sortir en la primera de les patrulles per a tenir prou temps d'arreglar-ho tot. La primera patrulla era composta per quatre persones, un gran arquer i millor persona a qui anomenaven Flautis, pel fet de fer instruments musicals, una noieta de nom Rita si no recordo malament.

Completàvem questa primera patrulla dos membres de ARCOFLIS, l'un, el benjamí del grup, en Roc Bernadí i l'altre, el més veterà, en Jaume Montull, qui escriu aquestes línies. Fetes les oportunes presentacions i sortejat l'ordre de tir en la patrulla començarem el recorregut. Donada la raresa de la vestimenta en aquest tipus de competició durant el recorregut ens vam fer nombroses fotos per recordar-ho. Sobre la puntuació de cadascú, es ja historia i crec que es el que menys ens va importar.

Quant totes les patrulles van acabar el seu recorregut i desprès d'un petit refrigeri vam aplegar a tots els arquers enmig de la esplanada per tal de començar amb el segon desafiament i últim del torneig, el concurs per eliminació, on els arquers disposaven de tres fletxes per encertar a una diana que a cada ronda es feia més petita així com augmentava la distancia a fi d'anar eliminant arquers fins que en quedes un de sol, el més hàbil i per tant guanyador del torneig.

I així va succeir, un a un o de dos en dos anaven poc a poc caient els arquers que no encertaven a la diana fins que hi va haver un clar guanyador que molt content i satisfet o celebrava esperant junt amb els altres guanyadors del recorregut de bosc l'entrega de trofeus.

Abans de fer l'entrega de trofeus als guanyadors els membres de Feudorum Domini tornaren a fer, en el nou amfiteatre, una altra magistral explicació de vestimenta medieval, en aquest cas, d'una dama medieval sota el títol despullant una dama noble del segle XIII. Els arquers asseguts a les grades escoltaven atentament cada paraula fent nombroses fotos de tot.

A continuació van vestir un cavaller del mateix segle a la manera militar o com era habitual anar a la batalla, amb tota la vestimenta, proteccions i armament que va ser també molt seguit per part dels arquers i públic assistent seguit d'una demostració de lluita d'espases molt ben feta per els companys que va arrancar forts aplaudiments.

I així va arribar també l'entrega de trofeus, primer als infantils del torneig de tir amb arc, seguit per els guanyadors de la modalitat de recorbat dones, i desprès el d'homes, continuant amb els guanyadors de la modalitat de longbow o arc recte tant de dones com posteriorment d'homes i finalment amb el guanyador del torneig d'eliminació i un altres premis sorpresa als millors vestuaris que un jurat decidí observant atentament mentre anava passant el matí a tots els participants no recreacionistes.

 

Tot plegat va ser un excel·lent matí que va concloure amb una botifarrada per dinar per els arquers i públic que o desitges i que va ser molt del gust de tothom. Tant mateix per els grups recreacionistes també va arribar l'hora d'un suculent dinar a base de cigrons, ou dur i bacallà preparat pels nostres experts cuiners que tenia un aspecte i un gust boníssim tal com es preveia.


La tarda va ser força tranquil.la el que aprofita el nostre frare benedictí per explicar a un atent públic un grapat de histories i de contes medievals als assistents que encara rondaven per les instal·lacions mentre alguns passaven el temps fent tir amb arc ja fos fent un altre recorregut de bosc o bé en alguna de les dianes que teniem ben al costat.

N'hi havia també que perfeccionaven la seva destresa en la lluita d'espasa lluitant entre ells a mena d'entrenament.

I un altre grup ens dedicàvem a jugar a les bitlles catalanes, un esport que ja apareix documentat a l'època medieval, amb més o menys encert.

En un altre racó de la casa algunes noies realitzaven treballs de costura, ni havia que llegien llibres i s'intercanviaven informació mentre que el sector del metall, en aquest cas en Carlos, aprofitava per seguir fent-se una cota de malla i a tal efecte anava tallant les corresponents anelles i poc a poc anar confeccionant-la amb molta paciència i habilitat. No oblidem que per fer una cota de malla es necessiten unes 20.000 anelles en la seva confecció.

Seguidament començaren els mals presagis doncs comença a ploure tal i com els parts del temps havien previst el que va ocasionar que restéssim el que quedava de tarda dins el menjador reunits i fent una mica de cultura amb les conferencies que sobre determinats temes medievals van fer els companys de Feudorum Domini. Tot molt instructiu que ens portà directament al sopar i posteriorment desprès de més xerrades a dormir esperant i desitjant que la pluja parés d'una vegada.

El dilluns va aparèixer un xic enfangat, no plovia de bon matí i les fortes ventades de la nit ja havien desaparegut. Sort que varem posar els pavellons entre els arbres i així per molt que bufava el vent de nit no es movien i no vam haver de lamentar trencadisses. El terra també oferia un bon comportament, sobretot al costat dels pavellons, doncs es drenava amb molta facilitat i velocitat impedint que hi haguessin tolls d'aigua.

L'esplanada tenia el mateix comportament, es drenava ràpid, però menys, i quant per uns instants semblava que sortia el sol i que la pluja ja s'havia acabat de sobte començà de nou i ja no va parar en quasi tot el dia impedint-nos qualsevol activitat d'exterior el que vam aprofitar per fer coses d'interior, reunions, xerrades informatives, jocs, etc. van anar omplint les hores junt amb els àpats corresponents i deixant-nos pocs minuts de treva entre ruixat i ruixat.

Ja eren prop de les cinc de la matinada, hora a la que havíem arribat quasi sense donar-nos compte del que ens divertíem jugant tots plegats. La pluja va parar feia ja una estona i vam anar a dormir.

El dimarts va despertar radiant, assolellat i quasi sense cap núvol. Els pavellons poc a poc es van anar eixugant fins al punt de assecar-se del tot així com el terra i l'esplanada. Desprès d'un magnífic esmorzar i gaudint del sol matiner que o il·luminava tot vam dedicar el matí a fer un vídeo didàctic sobre vestimenta medieval i a desmuntar el campament i carregar-lo en els nostres vehicles

Tant bon punt van estar carregats, ens canviarem de roba per a fer l'últim àpat en la companyia dels nostres amics de Vall-llobera per desprès amb gran pena acomiadar-nos d'ells fins a un proper retrobament finalitzant així la nostra primera trobada.



Més fotos de l'esdeveniment a: